BLOG DE ACTIVITATS I ANIMALADES ESPORTIVES INEXTREMIS, TOTALMENT PIRATES, ANÀRQUIQUES(TRAIL,KAIYAC MONTANYA, ESCALADA,CA-CO,ANIMALADES I CERVESAS....) EN RESUM FOTEM LO QUE NOS SURT DELS CULLONS....

diumenge, 2 de maig de 2010

CRÒNICA DE LA ULTRA-SERRALLONGA

o

RETORN A PANDORA

(En clara al.lusió al paradís exhuberant de color verd del fim AVATAR, que és el que més bé pot descriure la ruta que hem portat a terme)
El bosc, la sol·litud, el verd, els rierols i el cant dels ocells ha ocupat tot el que abasta la nostra vista al llarg dels prop de 58 kms.
Moltes sensacions concentrades al llarg de prop de 13 hores de marxa. A ben segur els que hem viscut aquesta aventura en primera persona 4 marxadors(Sherpa,Kastanyes,Murgulas i el Trunat) 3 beteterus(el Presi , el Ché i en Roco) 1 director de cursa(en Randi) mai oblidarem aquest repte.
Un record també pels companys que hem tingut en ment, els Koales, inmersos en altres reptes 'majors' com la ironKoala. Pensem que ven aviat podrem fer alguna cosa conjuntament.

I com no, un gran record al dos companys que ja no hi són(l' Herminio i en F. Pla), i que van contribuir, juntament amb molts d'altres, a que aquesta gran ruta fos una realitat, donant forma al sender GR-178. Sabem que hi han coses en aquest univers que no podem compendre, i així ens agradaria pensar que l'insòlit meteorit que vem veure a la nit i el fet de que esquivèssim la pluja de forma gairebé miraculosa, no va ser sino la presència i giatge de l'esperit de'n Serrallonga o els nostres companys.








El recorregut integral descarregat del GPS


CRÒNICA:
No us volem avorrir amb un crònica exhaustiva d'aquesta experiència. Volem comentar els aspectes més entranyables i especials que hem viscut, i queda oberta a la aportació dels que hi hem participat.
Ens situem a la plaça de l'Ajuntament de Sta Coloma a les 4 de la matinada, lloc oficial de la sortida. Repartim els dorsals i liquidem el tràmit de les inscripcions en 5 minuts. Ràpidament donem la sortida. Els nostres bastons resonen pels carrers buits de St Coloma fins que agafem una pista de terra ja a la sortida del poble. Comencem envoltats en foscor, tot i que la lluna ens dona una mica de claror quan els núvols no la tapen.
Anem ascendint de forma continuada. En algun punt podem veure tota la plana del Gironés i la Selva iluminada. Passem per la masia amb vistes espectaculars del Suròs i poc desprès es produeix el moment màgic de la ruta. En una aturada massiva per evacuar líquids davant nostre una llum creua el cel de forma espectacular, una llum gran, d'un color verdòs. Molt espectacular!! Si no haguéssim parat no l'hauriem vist ja que la haguèssim tingut a la nostra esquena.
Tornant a la ruta, anem pujant a molt bon ritme i arribem al Coll del Roscall quan ja clareja. Una petita pausa per ingerir barretes i seguim en direcció de Sta Creu d'Horta. Amb les primeres clarors del dia el camí ja s'ens presenta d'un verd molt intens, humit i també amb tronades que se senten llunyanes.
El proper punt important és el Roure monumental de can Iglesies. L'arbre i l'entorn son espectaculars i ja valen per si sols una visita.
Un corriol mol costerut ens porta a Sta Creu d'Horta. En constant pujada es succeeixen la cruilla d'Ossor, el sobirà, el parral del Sobirà i aquí comencem una forta baixada que ens porta a Ossor.
Just quan es fem les fotos de rigor a la entrada del poble sentim els crits del makis sense por de la pluja, i comença a ploure fortament. Afortunadament estem sota cobert. També arriba el cotxe del director de cursa, que ens va fent un seguiment impecable.
Mengem sota un porxo de fusta, amb la vista posada al següent obstacle i l'ùltim (ens pensem en aquells moments) del dia: La pujada al Coll.
Ja no plou i l'ataquem decididament, fins i tot els que caminem anem més ràpid que els que van en btt, coses del desnivell. Coronem bastant suats i quan parem a pendre una cervesa (sota cobert) es possa a ploure novament.
Cal pendre una decisió, però com que la paraula abandonar no hi és en el nostre diccionari, es cobrim amb paravents i ens fotem sota la forta pluja. Miraculosament aquesta no dura més de 5 ó 10 minuts. Torna a sortir el sol i les nostres 'prendes xopes' es van secant poc a poc. Tornem a sentir el càntic de les múrgules i els ocells. Ja amb vistes als pantans (o potser era l'Ebre?), anem baixant decididament, per pedregosos camins. Les nostres màquines ja comencen a notar el kilometratge, i per a més duresa, algún dels expedicionaris no parlen més que de costelles a la brasa. Arriba un punt crític. El camí no davalla al pantà, sino que comença a atacar un coll no pas petit. Pujada i més pujada. La moral se'n ressenteix. Ja no fem tanta broma com abans. Apretem les dents i clavem els bastons en força. Amunt. Baixem i un altre coll, completament envoltats de boscùria. El Pantà ni es veu.
Aquí comença realment la 'ultra' diuen alguns. Altres es pregunten de qui va ser la idea. Tot d'un plegat arribem a Can serrallonga i ja intuïm que només queda baixada fins al pantà. Aquí les nostres cames tornen a volar (de fet anant amb bastons no et canses gens).
Recuperem el ritme perdut, fins i tot atravessem rieres possant els peus a l'aigua i sortim al pantà on trobem el director de cursa.
Ja no tenim dubtes de que acabarem, però encada queden uns 9 kms. Resseguint el pantà tenim la agradable sorpresa de trobar a en Roco, que ha sortit a les 12 de Sils. Arriba en btt i ens acompanya el que resta de camí.
Més endavant trobem part de la familia. Un pas es succeix a l'altre i encara fem palesa d'una depurada tècnica de nordic walking. Arribem a la rampa final. Ara sí que apretem les dents, Els bastons ressonen novament sobre el formigó i braços enlaire, ja hem arribat a dalt de la presa de Sau.
Fotos, abraçades i llàgrimes (bé, no tant!).
Ja ho tenim!! Ja no ens ho treu ningú.
El nostre dorsal del 1er repte Aextrem, amb el nostre nom i grup sanguini, el penjarem en la nostre galeria de trofeus.
Ja res tornarà a ser igual que abans, especialment perque haurem perdut bona part de les ungles dels peus.
Tenim una moral de ferro. Fins i tot creuem la presa caminant!!! i ens canviem la roba sense que ens ajudi ningú.
I perfí, el millor dels millors, la costellada. No hi ha res com fer 57 kms per trobar l'allioli més bo.
Pensàbem que haurien de passar les costelles pel turmix i prendreles en forma de papilla, però no, podem tallar la carn amb les nostres mans....
I quan arribem a casa, el que escriu es prepara per veure un gran partit del Barça, però es queda clapat i no s'entera de res fins al dia següent a les 9 del matí.

Espero que us hagi agradat la crònica, i si no ................

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina enveja sana em fan venir aquestes fotos!!!

Un maki amb por de pluja

Francesc ha dit...

Moltes felicitats, sortides així t'omplen per molt temps, a veure si a la propera em puc apuntar. Ja estic frisant per llegir la crònica.

Trunat ha dit...

M'he pogut arrossegat fins a l'ordinador ja que encara no em responen les cames com normalment ho fan, només per dir....
Collons, quin 58 KM més ben parits!!!
Vam arribar a integrar-nos tant a l'espectacular entorn que fins i tot vam aconseguir escoltar la fresa que fan les múrgoles quan s'aparellen.
Bueno, ho vam intentar però realment, a hores d'ara, no sé si eren les múrgoles o be els efectes dels gels energètics a les nostres panxes.
Sigui com sigui, va ser una marxa del tot recomanable tant per l'entorn com pel bon rollo que hi va haver tantes hores seguides.

Difícilment repetible però pels comentaris que es feien...

TORNAREM A TOCAR ELS COLLONS ALS SENGLARS UNES QUANTES HORES SEGUIDES UN ALTRE COP !!!

albert ha dit...

ja teniu que dormir a gust la nit i ben satisfets !!!!!!!
felicitats

Anònim ha dit...

Perque no ens hi vem fixar però a ben segur aquells boscos estaven plens de múrgules.

Com va dir el gran poeta Mossèn Cinto Verdaguer:
Mireu quin paisatge, i t......

El Sherpa

Anònim ha dit...

Felicitats a tots per la gesta realitzada. Veig que tantes hores fora de casa (entrenaments, preparació de les curses,...) estant sevint per alguna altra cosa i vés per on que ara aquests nois se'ns estan convertint en autèntics poetes. Seguiu així!!!

Una colla de sonats ha dit...

Que tremolin els senglars
i les murgulas i la mare qui les avia parit jajaja.
Per cert el paisatge tenia molta tramperaaaaaaa...
Paraula de poeta.

Katanyes

Anònim ha dit...

Hola nois, estinc molt contenta de veure les fotos,el Suros hi va neixer la meva mare, a Ruscai hi vaig neixer jo,a Santa Creu en varen bategar,a la Mare de Deu del Coll si menja molt be.El que descober avui es que les murgules cantin,tot i esser bolets.¿perque em ba servir viura 18 anys a la muntanya?.
Estic molt contenta per la fita conseguida.Maria

Koala ha dit...

Collons quin gaig que foteu!
I quina cervesets i quin dinar. La mare que us va parir. Amb aquestes motivacions es va a tot arreu!

Gràcies per pensar en els Koala's. Jo també vaig pensar en vosaltres quan veia uns senglars disfressats de noia als marges de la N-II jejeje

Que n'aprenguin i en farem alguna aviat junts Makis!

Una colla de sonats ha dit...

Aquells senglars son de "pate negra"
i a mes foten uns massatjes als cuadriceps i als bessons per flipar,jajaja.
Ja la foterem grosa un dia d'aquest,
grosa de veritat,fins que el cos aguanti i ens acabem les cerveses.jajaja

ramonb ha dit...

óndia, que ben parits. Dona gust veure-us tant animats. I les fotos, guai. S'ha de tenir temps per a tot. Cuideu-vos força.